Una ciutat moderna i cosmopolita com Alacant té un barri vell, sovint poc o gens conegut per al visitant i fins i tot per al ciutadà local, que guarda secrets i que pot sorprendre com a racó típic i recés de pau on el rellotge sembla haver-se parat en el temps.
Arraïmat sobre les vessants del Benacantil amb el Castell de Santa Bàrbara que li servia de protecció, es va desenrotllar un barri antic on s'han descobert vestigis tardorromans, restes de muralles medievals i carrers de l'Edat Moderna.
Dins dels seus límits es troba el conjunt historicoartístic més important així com un dels nuclis vitals de la 'moguda' nocturna. Com ja consta en unes altres pagines, parlem del Barri, així sense més.
Però ací ens interessa detenir-nos en les façanes policromes i restaurades de nombroses cases de la zona baixa, amb els seus anyencs miradors, recomanant, quasi obligant, deixar un cotxe que es perdria entre els estrets carrers per a així realitzar el recorregut a peu, assossegadament, fent un alt en el camí per a reparar forces en algun dels bars que van jalonant el nostre passeig.
A esquenes de l'Ajuntament, a la retirada plaça de la Santíssima Faç, podem iniciar el recorregut i ascendir pel carrer de sant Agustí fins a arribar a la plaça de Quijano, una de les més antigues d'Alacant. D'ací, a través del carrer de Pedro Sebastià arribarem a la de sant Roc, copatró de la ciutat, on es troba l'ermita del mateix nom, erigida en 1559, reconstruïda en 1875 i restaurada molt recentment. En el seu interior es troba el Crist Gitano, molt venerat per la gent del barri on ja ens trobem, que no és un altre que el barri de Sant Roq, el més típic d'Alacant.
Als carrers com els de Toledo, sant Lluís i diputat Auset descobrirem l'Alacant oculta, insòlita, de cases pulcres, amb façanes coloristes farcides de flors, reixes de forja, mosaics de taulelleria on descobrim l'afecte que senten els seus habitants per la Santa Faç i també algunes velles fonts. Carrers empinats, angostos, de reminiscències àrabs, quasi silenciosos que van a morir a l'ermita del segle divuit de la Santa Creu, allà en el més alt, amb una esplanada al seu davant on s'escolten concerts de música clàssica a l'estiu i punyents saetes en la Setmana Santa la qual propicia que d'aquell humil lloc isca la més bella i emotiva processó alacantina els portants de la qual tindran en alguns trams que abaixar els passos, un d'ells mai millor anomenat del Davallament, de genolls.
Les cambres de fotos i vídeo han d'estar ben preparades per a perpetuar unes vistes panoràmiques espectaculars on, amb la immensa mola del Benacantil com a guardià i mut testimoni, es descobriran racons, facetes, enquadraments en què el sabor ranci d'unes cases seculars contrastaran amb els gratacels de la urbs que deixa, com a murmuri de fons, escoltar aqueixos sorolls que marca el progrés.